“El futbol és el major esport del món”, va assegurar l’informe difós pel Grup d'Acció Financera (GAFI de l'Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) l’any 2009.
Encara que no existeixen xifres oficials sobre el total de diners que mou este polèmic esport, una investigació d’una empresa privada va estimar que a Europa es van generar uns 13.800 milions d'euros durant l'any 2007. D'esta quantitat, 7.200 milions pertanyen a les primeres divisions de les cinc grans lligues (Espanya, Itàlia, Alemanya, Anglaterra i França).
Segons l’informe GAFI, la relació entre futbol i crim organitzat (no parlem d'assassinats)·és més profunda i complexa del que es pensava”, involucrant l’evasió fiscal, el dòping, les travesses il·legals i fins i tot el tràfic de persones. Segons afirma el GAFI “estem davant un mercat fàcil de penetrar”, en el qual solen aparéixer “funcionaris governamentals i societats” i “oportunitats de col·lusió entre el món honest i el criminal”. Les “complexes xarxes d'accionistes”, la “falta d'administració professional” i la “diversitat de les estructures legals” s'uneixen a “l’absència de regles i controls que faciliten l'adquisició dels clubs de futbol”, agrega l’informe.
No obstant això, són moltes altres les polèmiques que hui en dia tothom coneixem (volent o sense voler) sobre temes no relacionats amb l’acte esportiu en sí. Podem començar parlant per exemple sobre els rànquings (econòmics) dels jugadors escandalosament millors pagats, dels fitxatges “galàctics” i dels contractes publicitaris. Ací tenim una mena de resum:
1. Lionel Messi (ARG/FC Barcelona) : 31 M€ (10 M€ de fitxa, 1 M€ de sou, 20 M€ de contractes publicitaris)
2. Cristiano Ronaldo (POR/Real Madrid) : 27,5 M€ (13 M€ de fitxa, 0,5 M€ de sou, 14 M€ de contractes publicitaris)
3. Wayne Rooney (ING/Manchester Utd) : 20,7 M€ (13,2 M€ de fitxa, 0,5 M€ de sou, 7 M€ de contractes publicitaris)
4. Kaka (BRA/Real Madrid) : 19,3 M€ (10 M€ de fitxa, 300 000€ de sou, 9 M€ de contractes publicitaris)
5. David Beckham (ING/LA Galaxy) : 19 M€ (4,1 M€ de fitxa, 400 000€ de sou, 14,5 M€ de contractes publicitaris)
6. Ronaldinho (BRA/Flamengo) : 18,3 M€ (7,5 M€ de fitxa, 3,3 M€ de sou, 7,5 M€ de contractes publicitaris)
7. Carlos Tevez (ARG/Man City) : 15,4 M€ (10 M€ de fitxa, 3 M€ de sou, 2,4 M€ de contractes publicitaris)
8. Frank Lampard (ING/Chelsea) : 14,2 M€ (8,2 M€ de fitxa, 1 M€ de sou, 5 M€ de contractes publicitaris)
9. Fernando Torres (ESP/Chelsea) : 14 M€ (8 M€ de fitxa, 800 000€ de sou, 5,2 M€ de contractes publicitaris)
10. Yaya Touré (CMA/Manchester City) : 13,8 M€ (11,1 M€ de fitxa, 500 000€ de sou, 2,2 M€ de contractes publicitaris)
Este llistat ofereix, si més no, una visió del futbol totalment deshumanitzada i aliena a l’economia de la societat que l’envolta. Xifres desorbitades que intenten “tapar” destinant alguns diners a diverses obres socials com poden ser: http://www.futbolconcorazon.org/, http://www.rafamarquez.org/, La Xarxa Internacional de Centres Solidaris (Xics) del Barça, Escoles d’Integració del Reial Madrid…
A banda de tot l’aspecte hipòcrita-econòmic que envolta l’esport del futbol, també trobem polèmica vers la fama mediàtica d’alguns jugadors i les seues famílies. En este aspecte volíem donar una aportació al comentari que va fer Hèctor durant la seua exposició sobre la integració de la dona en el futbol o del futbol en la dona. Volíem afegir que les dones, amants, parelles, exdones... dels jugadors conformen gran part de les revistes per a homes (FHM) i no tan sols revistes del cor (DiezMinutos).
Seguint un poc pel camí anomenat “del cor”, ens adonem a cop d’ull quins han sigut els esdeveniments més noticiats en aquest aspecte. Un, per descomptat, “la besada del mundial” entre Iker Casillas i la reportera-parella Sara Carbonero i l’altre, el romanç entre Gerard Piqué i Shakira.
Tothom, seguira o no els partits, estava pendent que Sara (reportera esportiva de Tele5) fóra enviada a retransmetre els partits de la selecció on és porter Iker. D’altra banda, ha sigut tanta la implicació de Shakira en el Barça que és criticada per molts fans que no són d’este partit i ha involucrat la seua fundació “Pies Descalzos” amb la del Barcelona.
I per últim, però no menys polèmic, ens trobem amb la política i la llengua. Sabem que la llengua NO és política però també sabem que és el recurs que tenen més a mà per a fer política. La rellevància que van tindre notícies com “http://www.vilaweb.cat/noticia/3847833/20110213/prohibit-parlar-catala.html” i “http://archivo.marca.com/edicion/marca/futbol/1a_division/barcelona/es/desarrollo/1103875.html” ens exemplifiquen com el futbol és tractat com a més que un esport.
Tenint en compte els anys de carrera professional d’un jugador de futbol, és adequat el seu sou? Qui marca el preu d’un jugador? És merament per mèrits esportius? Quin paper juga la publicitat en aquest esport? Per què es veu al jugador com a “model” a seguir (tendències, moda...)? El patrocinador representa l’equip o és l’equip qui representa l’sponsor?
Les obres socials que duen a terme els proporcionen un rentat de cara, però, creuen en elles? És compatible tenir sous tan elevats i a la vegada dur endavant una obra benèfica?
Per què no és tan popular el futbol femení? És el futbol, hui dia, un esport masclista?
La vida privada dels futbolistes interessa igual a dones que a homes? Quina premsa es lucra més a partir de les relacions dels futbolistes? És apropiat que s’associe la imatge d’una persona a un club (Shakira, Carbonero...)?
Quin paper juga el futbol en la política? I en la societat actual? Pot, el futbol, alliberar-se de totes les connotacions externes a l’àmbit esportiu?
20 comentaris:
Pel que fa als sous dels jugadors em pareix que són cantitas desorbitades en molts casos.(Un obrer no guanyarà en tota la seua vida el que guanyarà un futbolista en un partit).Però com que són empreses paguen el que volen als jugadors( també té a vore el que aporten ells en publicitat i d'alguna manera la societat consumidora propicia que el jugadors tinguen eixos sous).Hi ha clarament una relació equip-sponsors perquè tots 2 guanyen;els equips reben ajudes econòmiques, regals com cotxes..etc i els sponsors publicitat=més vendes= més diners.Les obres social que fan o diuen fer és un mínim del que podrien fer ja que el futbol mou molts diners.El futbol és l'excusa perfecta per a que els polítics prenguen desicions.Només un partit entre amics és al que més s'assemblaria l'esport del futbol(sense economia, ni política, ni interessos)...
Estic totalment d'acord amb el que diu Eloi. El futbol ha passat de ser un joc d'amics a una economia pura. Les quantitats que guanyen no són gens equilibrades al que deuria guanyar qualsevol altra persona que al seu treball aporta molt més, però està clar, eixe és el món del futbol (èxit, fama, diners...)i per tant l'unic que realment és futbol de veritat és els "amics" com bé ha dit Eloi. Hem de viure en una societat on és creu que el futbol "és lo màxim" i on els seues jugadors són autèntics "cracks". Això sí, per servir de jugadors-presones-anuncis està bé que tinguen unes aportacion econòmiques però no exagerades.
Estic d'acord amb Eloi. No em cap dins el cap que hi haja gent com els jugadors de futbol, que cobren eixes barbaritats i per altra banda hi haja gent aturada o més encara, vivint al carrer. No estic diguent que dels diners que cobren hauríen de pagar-los una casa als sense-sostre, però el que sí que em pareixeria bé és: 1. que no cobraren tant ni tan exageradament o 2. que donaren més a la societat, perquè al cap i a la fi, si no fóra per la gent que els segueix, no seríen res.
Completament d'acord: 1. que no cobraren tant ni tan exageradament o 2. que donaren més a la societat, perquè al cap i a la fi, si no fóra per la gent que els segueix, no serien res.
D'altra banda, a mi m'agradaria destacar eixos dies de futbol (de finals, copes o partits importants) en què a la tele, a internet i a la premsa no hi sembla haver cap altra notícia que el futbol. Mentre la gent a qui no ens agrada el futbol ens hem de menjar el fet de no poder veure cap pel·lícula bona de nit o simplement aguantar com el twitter o el fb s'ompli de comentaris i comentaris sobre les jugades i els gols. Quan hi ha futbol, no existeix res més?
Per no parlar del tracte discriminatori que fan a la majoria de telenotícies on la secció d'Esports és únicament per comentar l'esport rei i esporàdicament ens recorden que hi ha altres bons esportistes que també aconsegueixen grans copes. Ahh i recordaré una frase d'un professor d'Història de l'Art que ens comentà una volta: A la Grècia antiga comentàven: PA I CIRC. Al franquisme es conformaven amb: PAN Y TOROS. I ara... ara ens basta amb PA I FUTBOL.
Estic completament d'acord en tot allò que haveu dit, companys. Ja no sols cobren exageradament sinó que no el futbol capta l'atenció de tots els mitjans de comunicació i altres esports com el tennis, l'Handbol i el bàsquet, entre els més coneguts, i altres que quasi no sabem ni de l'existència passen a un últim terme. També guanyem copes en altres esports i ni ens assabentem... Sols remarcar una cosa: EL FUTBOL DE PRIMERA DIVISIÓ, perquè les altres categories com si res.
Jo també estic d'acord amb el que heu dit del futbol, la cantitat de diners que cobren, i el "boom" mediàtic que mou. Realment, també crec que això es detalla únicament al futbol de primera divisió, inclús es limitaria als equips principals d'aquesta. Però en el cas d'altres categories, inclús lliguetes entre amics, o el futbol femení és un món totalment diferent, i crec que aquestes altres categories són les que designen la finalitat real del futbol: fer un esport per divertir-se.
Açò sí que és un equip de futbol:
http://es.wikipedia.org/wiki/FC_St._Pauli
Amb un president homosexual declarat, el presupost més bais de tota europa, fa campionats amb selleccions no reconegudes per la FIFA, ecologistes... uns cracks...
Perdoneu les errades que estic comentant amb un tecladet menut...
Jo vaig a tractar de contestar a totes les preguntes abans proposades
En primer lloc pel que fa al sou dels futbolistes jo també pense que tenen un sou desorbitat, és evident, en la meua opinió. Però alhora pense que si segueixen cobrant tants Diners és entre d’altres perquè nosaltres ho consentim. Crec que si tots deixarem de veure el futbol no guanyarien tants Diners i per tant deixarien de cobrar tant però clar això no va a passar. En conseqüència part de culpa també és nostra.
En segon lloc pel que fa a la publicitat crec que evidentment té un paper molt important en el futbol. Els uns es fan publicitat als altres i tots guanyen. D’altra banda són un model a seguir perquè clarament tots els xic voldrien tindre “la pasta” i les dones que tenen els futbolistes i per això són models a seguir, perquè el que volen és imitar-los per a semblar-se a d’ells i tindre les mateixes coses.
En tercer lloc pel que fa a les obres socials pense que no poden saber si creuen o no en elles. Crec que alguns sí i altres no, és clar. A banda ací hi ha més coses. D’una banda pot ser que l’obra social la faça el club esportiu o d’altra el jugador. Teòricament si ells ho fan a títol personal és perquè tenen cert interés altra cosa és que ens ho creguem o no. Pel que fa a que si és compatible tindre sous tan elevats i fer obres benèfiques pense que això no sols passa en el futbol. Crec que tota la gent del món de la televisió fa el mateix. Tant actors com cantants són un exemple d’açò i allí sembla que no ho veiem tan clar com en els futbolistes.
En quart lloc pel que fa al futbol femení pense que torna a ser culpa nostra. Els aficionats al futbol no veiem futbol femení perquè no volem. Opció hi ha. No és tan popular simplement. De tota manera això passa tant en el futbol com en la resta d’esports. Pense que hauríem de mirar-lo però la realitat és ben diferent. Crec que hauríem de ser nosaltres els que ho canviarem.
En cinqué lloc pense que la vida privada sol interessar més a les dones. Clarament ací es lucra més la premsa rosa però l’esportiva es lucra sempre, o siga que no perd gaire. Sols guanya l’altre simplement. Que s’associe la imatge d’una persona a un club no sé si és apropiat o no però jo pense que no té massa importància. Personalment sóc del barça i no per això em cau mal Sara Carbonero, per exemple. Potser no em caiga bé però per altres coses que no tenen a veure amb Casillas.
Per ultim, pense que el futbol té un paper molt important en la societat i pense que no serà senzill eliminar totes les connotacions que té fora de l’àmbit meramente esportiu.
P.D: perdoneu la Biblia però és un tema que m’interessa prou.
Per respondre l'última pregunta diré que a pesar de tot, el futbol juga un paper molt important en la política, ja que s'utilitza com un mitjà de distracció social a l'hora de prendre decisions polítiques trascendentals. Mentre la gent tinga els seus partits setmanals es fixaran menys en la política, com va dir Hector a l'exposició.
Quant a la societat, pense que vivim massa pendents del futbol i que açò s'ha convertit ja en una mena de costum o tradiciói pot allunyar-nos del que realment ens deuria preocupar. La gent ix abans al carrer a celebrar la victòria del seu equip que a manifestar-se o preocupar-se per la situació que pateixen.
Serà difícil que en aquest punt en què ens trobem, el futbol es desfassa de totes les connotacions externes que té i les quals li hem donat però també pense que deuríem ser els aficionats els qui hem d'eliminar-les fent del futbol un esport més, i no un negoci tan lucratiu.
No sóc una gran aficionada al futbol dels clubs, però és un esport que m'agrada i quan tinc ocasió vaig a vore un partidet, així és que per favor rectifiqueu-me si dic alguna cosa que no és adient.
Estic totalment d’acord amb el que ha dit Carlos. Recorde un comentari que fa molt anys un amic em va dir i que jo no vaig creure: en la dictadura, Franco va potenciar la dinamització del futbol perquè això desplaçaria l’atenció dels espanyols. Oi que ho va fer bé l’home aquest, perquè ben bé que hagués pogut potenciar els bous, tanmateix sabia que no era una tradició que tots els pobles espanyols la tingueren interioritzada. Així és com es pot unificar un país i evadir-lo. Ara no és que crega que el futbol ens vol fer allunyar-nos de la realitat quotidiana, sinó és que, a més, té una capacitat de manipular la política i la societat brutals.
Quan el Barça estava capdavantat per Laporta tenia la imatge de club catalanista. Tothom ho associava tot i que a la tele no en sortira explícitament. Quan Rossell va ser elegit alguns ja el titllaven d’espanyolista. Laporta es va presentar per un partit, Zapatero és del Barça, el rei del Madrid, c… Resulta que de cada equip en tenim una imatge, que cada equip té rere l’escut una bandera, que hi ha persones que pels seus ideals diuen “a mi no m’agrada el futbol, però si he de dir alguna cosa és que sóc antimadridista perquè…”. Molt bé, quan estava tot ben delineat resulta que ens diuen que ha arribat el mundial i que ara toca oblidar les diferències i ser tots de “La Roja”. I ho fan. I tothom ho fem. Aquest és el poder que té el futbol.
També m’agradaria fer esment a la vessant més social- humana que té el futbol. Pel seu caràcter mediàtic els futbolistes haurien de ser un model de solidaritat i generositat, de competició, bé, però neta. És ací on ens trobem en el que la societat busca per esbarjo. Homes segurs, que expressen amb contundència frases inconnexes, que es barallen per un bon no-res, que s’avaloten i les paraules no els serveixen de defensa sinó la força, uns homes que critiquen l’adversari i culpen tothom tret d’ells, uns homes que… que no necessiten de dones, perquè el món del futbol, ja sabem… sols hi trobarem modelets de cara-bonica com la Sara C. o les presentadores de la Sexta… En fi, aquesta pantalla que és el futbol ens demostra fins on som capaços d’arribar per passar una bona estona i més enllà ens diu què és el que ens agrada. Si només fem que futbol, molt mala cosa ens deixa al descobert.
I pel que fa al seu sou passa per nosaltres no permetre els abusos dels clubs. Hi ha futbol pertot. En podem gaudir anant a jugar o bé veient un partit al poble. Vaja, així ens enstalviaríem com a mínim un bon pessic...
Últimament, el futbol és qualsevol cosa que no siga futbol. Els amors i desamors dels jugadors, les baralles dels entrenadors, qui se'n va de copes i qui no, etc. Ningú no sabrà el resultat del partit, però si hi ha alguna "tangana", d'això se'n parlarà durant setmanes, a tots els bars, a totes les cases, etc.
D'altra banda, em sembla curiós com cada dia més els equips de futbol agafen un caire polític. A dia d'avui, podem esbrinar quina ideologia té cadascú a partir del equip que defèn (sempre amb excepcions). Amés, són els mateixos aficionats els qui decideixen portar banderes polítiques (que no tenen res a veure en el deport), com ara el famós "aguiluxo".
No obstant això, recomane la pel·lícula d'Invictus, que mostra el que pot arribar a unir el deport, i com hi ha persones que canvien d'ideologia política o de classe econòmica però no de passió (futbolística, en la majoria dels casos). A més, a l'actualitat dels nostres dies, les persones tenim la necessitat de sentir-nos part d'algun grup, necessitem posar-nos alguna etiqueta, reduir-nos a un estrat social.
Pel que fa a la meva experiència, aquest estiu vaig estar a Barcelona, i vaig anar al Camp Nou.. Va molestar-me haver de pagar 22 euros per l'entrada. Si ja em sembla excessiu haver de pagar, aquesta quantitat em sembla completament desorbitada. Però llevat d'això, va emocionar-me veure tantíssimes cultures i tantíssimes religions unides per una camisa blau grana.
Açò em va portar a una conclusió: les dos coses que avui dia uneixen a les persones sense importar la raça, les banderes o les fronteres, és la religió i el deport (especialment el futbol). I si es tracta d'un cultures, preferisc, amb tot, el futbol abans que la religió.
PD: Pel·licules a veure si voleu reflexionar sobre el tema: "Invictus" i "La gran final". Boníssimes les dos. S'accepten més recomanacions.
A mi em fa molta gràcia els partits benèfics que fan, com diria el refrany en castellà "algo es algo". Eixos partits que semblen que són una "pachanga" més que altra cosa, i que el promocionen en la tele per ajudar l'Àfrica, perquè nosaltres omplim el camp de futbol, i els diners recaptats aniran destinats a fons solidaris... Em sembla molt bé, igual que alguna cosa solidària que puga fer Casillas, Valdés o com es diga i siga del equip que siga, també em sembla que, bo, "algo es algo"..."És un mínim del que podrien fer", com he llegit abans. Després resulta que eixos partits tan solidaris on es barregen els jugadors de diferents equips i nacionalitats, hi ha mitja entrada i no gaires aficionats, però vaja..., sí, "algo es algo"... Ens haurem de sentir nosaltres malament amb la gent aturada que hi ha i el sou mínim interprofessional que existeix a aquest país.
És cert el que moltes vegades diu el nostre professor quan parlava de com fer negocis, com han d'eixir bé: doncs guanyant totes les parts. Campanya solidària de Casillas: guanya per una part algun poblat de l'Àfrica, guanya alguna empresa que ho patrocina, i guanya també Casillas (ací podeu imaginar el futbolista que vulgueu). I guanya perquè té ressò mediàtic, qui sap si més gent podrà imitar-lo i ser també solidari, però sobretot li dóna bona imatge. Realment la necessita? Possiblement li repercutisca favorablement, però se suposa que en aquestes circumstàncies no sé per què has de rebre alguna cosa si ho fas de bona fe, per solidaritat i altruisme. Quan tu dones i reps, eixe tipus de compensació en aquest cas (causa solidària) és justa? La balança està equilibrada? Malgrat el "algo es algo", és que no poden/podem fer més? Que en aquest cas en un negoci d'aquest tipus isquen tots guanyant, a mi no em sembla normal. Ara aquesta és la fórmula, però no se'ns diu si és correcta o no, simplement és la realitat.
Si vols (Casillas, Messi o Ronaldo) dóna part del teu sou cada any, cada mes, i veuràs com ajudes. Analitza el que necessites o no necessites de les coses materials que tens al voltant. Deixa't de "partit solidari" que més que partits semblen una broma, i per cert de molt mal gust, deixem ja la hipocresia. Cadascú hauria d'ajudar en la mesura de les seues possibilitats.
Crec que no és suficient, pense que malgrat agradar-me el futbol com a joc i esport (perquè perfectament em puc aturar sense voler a un descampat o a un camp a veure com juguen uns xiquets) els sous i tot el que mouen és desmesurat. A ells no els interessa canviar el món, amb el sou que tenen no podrien fer més? Realment convé a C.Ronaldo, a Messi (i deixe ara també el fútbol) a Botín, a B.Gates; que açò canvie? Ho dubte. Podrien fer molt més del que fan, però no hi ha suficient pastís ni porcions per a tots (pastís = la Terra, porcions = recursos). I ací vindria a col·lació la frase de Zygmunt Bauman: "Quants pobres calen perquè hi haja un ric?"
Que no es menege gaire la cosa, que no facen cap declaració que se n'isca del normal, res políticament incorrecte (respecte al món ni respecte a res social, polític, etc.), que no es mullen, que el món així ja els va bé a ells, als que més sentiment de culpa haurien de tindre guanyant el que guanyen (a part de futbolistes, com ja he dit). Doncs que us aprofite, perquè quan el món pete, petarem tots junts, pobres i rics; i aleshores no hi haurà distinció de classe ni diners que valguen, equivaldrà el mateix que mora algú del primer món, famós o amb diners, que cent xiquets en algun indret del món.
Salutacions
És cert que podem parlar de moltes coses exagerades al voltant del futbol, però, pel que fa als sous, per exemple, hem de tindre en compte que, al cap i a la fi, són empreses privades (normalment) i paguen als seus "treballadors" en funció de la seua productivitat o del que creguen convenient. D'altra banda, com ja heu dit alguns, l'ommipresència del futbol en la societat també és culpa nostra, nosaltres també en parlem (i escrivim) molt sovint, i com a mostra tenim aquest blog.
Respecte del futbol femení, hem de considerar que les tradicions pesen (abans les dones quasi no practicaven esports) i s'han de superar a poc a poc els desequilibris creats, però no podem negar que els partits de futbol (i de bàsquet, etc.) de dones són menys espectaculars, i és que les condicions físiques d'homes i dones no són les mateixes. Per què no hi ha natació sincronitzada masculina? I si n'hi ha, té poc ressò mediàtic perquè jo no n'he sentit a parlar.
Per complementar l'última reflexió de Dani, diré que allò masculí i femení està establert socialment, i al voltant d'aquest tema s'han generat una sèrie de codis que costen de canviar o potser no canviaran mai (sense anar més lluny, el gust per determinades coses). És a dir, la majoria gaudeix quan veu l'equip femení de natació sincronitzada perquè a banda de ser un esport, té una vessant artística, de dansa, i uns moviments associats a allò que considerem femení. No vol dir açò, que els hòmens no siguen capaços d'encisar-nos amb la dansa (Rudolf Nureyev o Nacho Duato sense anar més lluny). Però, us heu fixat que els hòmens que destaquen en aquestes arts són molt menys nombrosos que les dones? En part perquè hi ha pocs hòmens interessats en elles.
El mateix passa amb els esports "típicament" masculins. No vol dir això que les dones "no tinguen dret a" o "no siguen bones en", però crec que el ressò que es dóna ja ve marcat des d'un principi per les mateixes protagonistes. Al pati de l'institut, per exemple. La majoria dels adolescents juguena futbol, però les xiques no. Ho podrien fer, però no els abellix.
En canvi, en altres esports estes diferències estan més difuminades (tal vegada per ser esports menys brutals), com la natació, l'atletisme, el tenis, etc. Serà per això?
I una altra reflexió: Hem convertit el futbol en el nostre espectacle de gladiadors? Ens agrada en aquest esport el joc més agressiu que les dones no solen representar?
Estic molt d'acord amb la reflexió de Carolina. Pense que és per això, que s'espera de les dones una diferència quant a rendiment, expectatives d'èxits, menor aptitud per la competència, l'entrenament, major aptitud per a la creativitat i intel·lectualitat, la sensibilitat. Aquests patrons fan que la identitat de les més menudes es desenvolupe sota aquestes pautes, i encara que amb la modernitat han anat perdent poder, encara avui influeixen en l'elecció, interès, actitud front de l'esport. És a dir, la dona representa per a l'esport, no el que ella puga exercir com a atleta o simple practicant, sinó el que, regularment, la societat espera d'ella sobre la base d'un model de comportament.
Quan al futbol pense que si no s'esmenta els diners és un esport, però des del moment en què el factor determinant del triomf són els diners, el futbol passa a ser un negoci clarament.
Però, és clar, els diners compra jugadors, quan millor jugadors són, mes cars són i per tant és necessari major poder adquisitiu o de negociació per obtenir-los. O siga, que si un club té més diners que un altre, compra millors jugadors i per tant té mes possibilitats de guanyar, el triomf del club depén de la qualitat de les negociacions i del poder adquisitiu de l'empresa, és a dir, del club. I així tot successivament, és pel que tot gira entorn del diners.
Clubs en fallida, jugadors que no cobren, estadis a mig construir, deutes milionaris a Hisenda, corrupció... Com si de la crisi immobiliària es tractara, Jordi Évole es va proposar analitzar la "bombolla" del futbol al programa 'Salvados'. Us deixe ací el link i us dic que no té desperdici, aquest presentador es caracteritza per la sinceritat i ho diu tot sense pèls en la llengua.
http://www.youtube.com/watch?v=mNBJlavAZ64
Totalment d’acord amb Xavi. Si els jugadors volen ajudar als més necessitats només han de firmar un taló (podrien fer-lo de forma anònima), però si el que volen és que tothom sàpiga que estan ajudant als xiquets del Tercer Món, als toxicòmans o als malalts de SIDA, el millor és organitzar un partit “benèfic”. Aquestes reflexions em condueixen a pensar que, igual que hi ha una quantitat estipulada com a sou mínim, també hauria d’haver una com a sou màxim. Però... el segle XXI creu en utopies?
Publica un comentari a l'entrada