Per a l’IEC, la vida és un “estat dinàmic de la matèria organitzada, caracteritzat bàsicament pel fet de poder reproduir-se i per la capacitat d’adaptació i d’evolució davant els diferents canvis en el medi”. A nosaltres no ens acaba de convéncer aquesta definició un tant tècnica i buscant, hem trobat gent que la defineix com el principal dret de l’ésser humà, com un privilegi... i que la temporalitza a partir del naixement i fins la mort, a partir de la fecundació, a partir de la concepció, fins la mort psíquica, fins la mort física... Tanmateix, segons per quina banda ho mires, també podem trobar aquestes definicions:
Definició fisiològica
Un organisme viu és aquell capaç de dur a terme funcions com menjar, metabolitzar, excretar, respirar, moure's, créixer, reproduir-se i respondre a estímuls externs.
Definició metabòlica
Un sistema viu és un objecte amb una frontera definida que contínuament intercanvia substàncies amb el medi circumdant sense alterar-se.
Definició bioquímica
Tot organisme viu conté informació hereditària reproduïble codificada en els àcids nucleics els quals controlen el metabolisme cel·lular a través d'unes molècules (proteïnes) anomenades enzims que catalitzen o inhibeixen les diferents reaccions biològiques.
Definició evolutiva
La vida és tot sistema capaç d'evolucionar per selecció natural.
Una vegada més, aquesta definició no és acceptada per gaires biòlegs ja que inclou els virus dins del grup dels éssers vius i podria introduir en un futur algun virus informàtic polimòrfic que inclogués algun tipus de rutina avançada d'evolució darwiniana. Sens dubte ningú no diria que tal programa d'ordinador fos un sistema viu.
Definició termodinàmica
Els sistemes vius són regions localitzades on es produeix un continu increment d'ordre. Aquesta definició, potser la millor i més complerta, neix de la comprensió nova de l'Univers d'aquest últim segle.
No decidim quan, on, com i per què naixem; aleshores, quan comencem a decidir? Som amos de la nostra vida o estem limitats? Són majors els nostres deures que els nostres drets? Quan s’acaba la nostra capacitat de decisió?
Doncs a moltes persones aquesta capacitat se’ls acaba, se’ls furta una vegada tenen certa edat. Quan el iaio o la iaia no ens causa “molèsties” o fins i tot, ens ajuda al llarg de la nostra vida, la seua vida té valor. Quan ja no es pot valdre per sí mateix i ens tocaria o hauríem de tenir cura de qui tant ens ha ajudat, simplement els “aparquem”. Som conscients que moltes famílies no poden acomplir amb la labor de tenir cura dels seus majors i necessiten una ajuda extra. No obstant això, hi ha d’altres que envien als iaios sistemàticament de tornada a la guarderia. Una mort digna només es pot donar si has arribat a ella dignament.
“Viure és sobreviure,
es futur parabòlic
amb atletisme d'imbècil
i equilibrisme d'alcohòlic.
Viure és sobreviure empresonat
dins un rellotge d'arena,
lliure dins un infinit arenal,
lliure de morir-te de fam.”
Trobem en aquesta cançó d’Antònia Font, un altre significat de la vida, més subjectiu que tota la resta i potser, un poc pessimista. Si ens parem a pensar en l’última frase “lliure de morir-te de fam”, és certa sempre que cadascú siga lliure de menjar o no. Aquest tema que se’ns presenta és delicat però sobretot polèmic i voldríem donar a conéixer algunes de les postures que hi ha al respecte i que, entre tots, n’aportàrem algunes més.
Quasi tots coneixem la pel·lícula “Mar adentro” basada en la “vida” de Ramón Sampedro i el seu final:
En aquestos temes, la clau està en no generalitzar ja que cada situació és un món i hauria d’analitzar-se cada cas individualment. Tots tenim, però, unes idees establertes sobre què voldríem hui que ens feren demà si ens passara alguna cosa, ja siga des de decidir si volem que ens incineren o que ens enterren, com també si voldríem seguir vivint en cas d’Alzheimer o després d’haver-nos quedat en estat vegetatiu.
La decisió de suïcidi assistit o mort digna és única i exclusivament personal o s’hauria de comptar amb l’opinió d’un expert, la família...?
És lícit que algú (polítics, metges, familiars...) decidisca si has de seguir vivint o si, per contra, has de morir? Ha d’haver lleis que ho regulen o ha de tractar-se cada cas per separat? Fins quin punt una persona és responsable de la seua vida i de les seues decisions?
Quina autoritat té l’Església sobre el tema de la vida i la mort?
13 comentaris:
És un tema molt delicat, aquest de decidir la vida i la mort. En el cas de la mort assistida, pense que hi ha técniques per a que un psiquiatra puga jutjar quan una persona està en condicions de decidir si vol acabar amb la seua vida, vull dir per a detetar que no es troba condicionat per algún estat com un shock, una depressió, etc., i si, a més, hi ha motius objectius que justifiquen la decisió.
En el cas del dret a la vida, la interrupció d'un embaràs, pense que només la mare té el dret de decidir pel futur del nonat que, en bona part, també és el seu. Estic convençut que cap dona pren una decisió com aquesta sense analitzar ben bé totes les possibilitats i a ella, i només a ella, és a qui li pertoca decidir. Açò no lleva que cadascú la recolze d'acord amb la responsabilitat que tinga en la situació (parella, pares, metges i, només si ella ho vol, l'església o qualsevol altra ajuda espiritual que necessite).
En ambdós casos la decisió és la més difícil que se li pot plantejar a una persona, per tant crec que se li ha de donar la llibertat que cadascú necessite per triar d'acord amb la seua consciència. Si hi ha alguna cosa que sobra en aquestes situacions són actituds de doble moral i farisees que es senten en el dret de decidir en assumptes dels que ells no patiran les conseqüències.
Pel que fa al tema de la mort, una pel·lícula també prou impactant és la de 'Camino', ja que es tracta el tema de la mort i el catolicisme però des de la vivència d'una xiqueta menuda i la convicció religiosa de sa mare (avise: és molt de plorar). Tot un circ i un punt d'esperança, i d'haver viscut una vida plena malgrat que la protagonista tinga 10 anys.
I ja, en les decisions que afecten la vida i la mort, no m'he trobat mai en cap situació semblant, però crec que Paco ho ha definit bastant bé. Jo vull decidir per mi mateixa si algun dia hauré d'interrompre un embaràs o no, és clar que després d'haver reflexionat, no són decisions que es prenen a la lleugera. Però en vull tindre l'oportunitat, de dir que no a una cosa que no vull. I igualment amb el tema de la mort, per què continuar vivint si el que es viu ja no és vida? És una càrrega per a la família i amics i una angoixa per a la persona malalta. Una mort digna és un dret, com és un dret tenir una vida digna i constantment veiem al carrer gent sense llar que ha de sobreviure com pot. En qüestions tan importants com la vida i la mort, s'ha de tenir cura i consciència crítica i respectar sempre les posicions i decisions, des de la llibertat i la comprensió; i buscar sempre la millor solució possible.
A mi, personalmet, el que més em molesta en aquest tema és el despotisme de l'església catòlica que es creu en el dret de poder decidir per tothom inclús sobre el destí d'aquells que no combreguem amb les seus creences.
Tot i açò el col·lectiu`mèdic a fet una passa cap endavant i no va molts dies s'anunciava a televisió la creació d'un protocol que indica als metges com actuar davant l'aplicació de la medicina paliativa i els ofereix un marc legal davant familiars i també limita l'objecció de concència d'alguns professional. Crec que és un pas endavant tot i que queda camí per recórrer.
Personalment crec que el dret a la mort és tan digne de qualsevol persona com el dret a la vida que tenim tots. Per això, una de les coses més importants en les quals podriem evolucionar és en fer digne eixe dret. Però, crec que el que passa a l'actualitat és que la presència de les idees religioses pesen massa a la societat, i dins d'aquestos ideals decidir morir-se està mal vist.
I així, seguint amb l'exemple de Cristina en quant a les pel·lícules, jo també recorde que m'afectara moltíssim la pel·lícula "Camino", però també em va afectar molt "Mar adentro", ahí clarament es veu el que ha de passar una persona si vol acabar dignament amb la seua vida per no passar-ho més malament ni fer-ho passar mal als demés. I realment, si et pares a pensar, és totalment el que passa en la realitat.
Per això em mantenc totalment ferma en el dret a una mort digna, decisió plena de cadascú sempre que dispose de totes les capacitats psíquiques adequades.
Jo pense com Neus. Crec que cadascú decideix quan deixar de viure, siguen pels motius que siguen.
Per altra banda l'església sempre clava els nassos en tot, me pareix bé que pensen que Déu ens donà la vida però també haurien d'entendre que no tots pensem com ells, i que han de respectar totes les opinions.
Jo estic d'acord amb Carme. A mi també em moltesta molt el despotisme de l'església. Pense que estem parlant de la eutanàsia però ningú no fa referència als suicidis. Estem dient que tots tenim dret a decidir morir. Jo estic totalment d'acord. La nostra vida és nostra. Els que se suiciden no estan en les capacitats psicològiques per decidir que volen morir i tot i això ho fan. En canvi, les persones que tenen un problema diem "real" que són els que realment van a morir patint, aquestos no poden matar-se a ells mateixos perquè físicament no poden. Al meu parer tenen un problema molt més greu i no poden decidir aturar la seua vida. No és normal per mi. Si jo vera que algú al meu voltant anava a patir per morir en un futur proper, si m'ho demanara, tot i que em costaria, no em podria negar. Per això pense, com va dir Mariu a classe, que estem per respectar-nos, no per imposar-nos i que perquè l'església pense que es pecat no ha de ser il·legal.
jo pense que independentment de la religió o no, no hem d'oblidar que el tema de la mort és molt delicat i important. Ës un tema que cal tractar amb molta delicadessa donat que pots trobar-te en qualsevol situació, sobretot si has de donar tu la noticia a algú i a més si la has de donar al familiar directe o a un xiquet xiconino.En aquests cassos serà molt més difícil el com dir-ho i la decisió de com fer-ho també compta. El tema és delicat, torne a repetir, i cal anar en compte en eixos temes perque no són gens agradables i per supost gens feliços.
Estic d'acord amb Anna i crec que aquest és un tema delicat però també natural, hem de tenir delicadessa quan donem la notícia que algun familiar ha mort,sobretot quan es tracta d'un nen/a petit, però també hem de dir la veritat perquè aquest moment a tots ens arribarà. Per altra banda, el tema que els religiosos intervinguen en les descicions de l'eutanàsia no estic d'acord, jo crec que qui no vulga que no la utilitze però qui vulga que no se'l prive perquè haurien d'estar en la seva pell i la dels seus familiars, i saber pel que estan passant.
M'ha costat molt decidir-me a deixar un comentari en aquesta entrada, però crec que es feia necessari.
És molt difícil opinar que fer en un cas determinat. Quan un fil t'ha separat de la mort veus la vida de forma diferent, creus que mai més la teua vida serà com abans i tot, absolutament tot ho vas a viure i gaudir d'altra manera, però no. La ment és sabia i caus en l'oblit, fins que alguna cosa t'ho torna ha recordar.
Des de la meua experiència en quasi creuar la fina linea i eixa visió de lo molt que val la vida, crec que és millor una mort digna que una vida sense condicions i amb dolor. De fet eixa és una decisió personal i no vull que em mantinguen amb vida si està no té condicions, ni per a mi ni per als que em cuiden. De fet pense que ningú no es pot ficar en la decisió personal, ni l'església ni cap altre organisme ni persona.
Perdoneu per la redacció i les faltes, ho he fet de pressa i sense corregir.
Aquest tema com tots heu dit és molt delicat, sempre que pense sobre la mort em ve a la ment una frase d'una cançó de Marilyn Manson, The Fight Song, que diu que la mort d'una persona és una tragèdia, i la mort de milers de persones és tan sols una estadística. Pense que te tota la raó. Encara que a mi personalment no m'agrada pensar en la mort, de fet crec que a poca gent li agrada. És una cosa que va a succeir, però sempre que es puga és clar que s’intenta evitar, és per açò que en els meus alumnes intentaria tractar-ho de la forma més subtil possible i enfocar-ho com alguna cosa natural.
A més, també pense que nosaltres som encara molt joves i ho vegem com una cosa molt llunyana, ojala siga així, però sempre li tenim molt de temor, pense que no passa el mateix en la gent més major, jo que he treballat a una farmacia m’han transmés sempre eixa sensació, és més un home sempre em deia: “total seran quatre plors, dos corones i ale panxeta cap amunt”.
Estic d'acord amb la mort digna,a amb no aparcar els ancians com si foren trastos inútils i vells. Cadascú té el dret de decidir però també d'equivocar-se i també hem de tindre en compte que hi ha equivocacions irreversibles.
En el cas de l'abort, crec que una dona està en el seu dret de decidir. Però pense que si decideix tindre un fill discapacitat, per exemple, també hem de tindre en compte que moltes d'eixes persones valoren i agraeïxen molt més la seua vida i fan molt més feliç la vida dels altres amb xicotets detalls que altres persones sense discapacitat, clar que és relatiu.
Per últim, sols vull denunciar el fet de la mort en vida que molts éssers vius (persones, animals, natura) viuen cada dia, sense drets, en condicions indignes i dónen la seua vida en benefici d'empreses, màfies o polítics que sols busquen diners. Ells no tenen possibilitat de decidir. I ací és on entrem nosaltres en la vida dels altres...
Com que cada persona és un món, aquest tema és molt delicat i no es poden pendre mesures generalitzades. S'hauria de vore cada cas amb opinions diferents, tant per a la vida com per a la mort, tractant a la persona afectada no elegint per ella i sobretot respectar la desició de la persona que la trie.La posició de l'esgésia que la compartisca qui siga creient, no imposant-la a tothom.
Publica un comentari a l'entrada