Aquest és un tema bonic, malenconiós i plenament subjectiu. De manera que no podem i no volem establir fases ni criteris per a l’art de la seducció, de l’enamorament... (Que per això ja està la SuperPop). Cadascú és un món i generalitzar no seria massa convenient. Hi ha qui juga al misteri, hi ha qui enamora amb un somriure, hi ha qui utilitza la sensualitat, hi ha qui força encontres, hi ha de persistents, hi ha qui es cansa de seguida... Tanmateix, si ens parem a pensar (que de tan en tant hauríem de fer-ho), a cadascú ens han intentat conquistar de mil formes diferents, de més originals, de menys, amb més èxit, amb menys... No obstant això, no són sempre les mateixes circumstàncies les que ens envolten.
Bé, anem a pams. Les classes de lingüística d’aquesta setmana ens han fet reflexionar, i molt. Dilluns vam dir en veu alta allò que tots sabem: l’homosexualitat no està tan normalitzada com ens volen/volem fer creure. Ens va sorprendre la naturalitat amb la que ens van parlar Lorena i Carles i el munt d’opinions que van sorgir. No vam aconseguir una solució a la problemàtica, ni molt menys, però ens va servir per adonar-nos dels buits legals i protocol·laris que tenim en la nostra societat.
Estem d’acord que en aquestos temes tan polèmics tothom té alguna cosa a dir, ningú no es queda indiferent i vam traslladar aquest tema, fins i tot, a la política. Ara bé, quina és l’altra estructura que mou masses? Ens agradaria que veiéreu aquest vídeo: JMJ. A aquest li segueixen uns quants més (prou interessants) que podem trobar en la següent pàgina: RespostesJMJ.
L’església catòlica és un moviment de masses que té, com qualsevol altra empresa, uns principis establerts. Bé, en aquesta empresa és, actualment, Joseph Alois Ratzinger (Benet XVI) qui aporta dictàmens com qualificar de greu amenaça per a la humanitat la confusió dels sexes igual que ho és el canvi climàtic. Per què posem el crit en el cel davant fets quotidians d’homofòbia i ningú es planteja parar aquest adoctrinament? No són quatre gats els qui segueixen a Benet, la xifra d’assistents a l’encontre de Joventuts del Papa a Madrid va des dels 400.000 fins els 2.000.000...
Dimarts vam conéixer els diferents tipus d’amor que experimentem al llarg de la nostra vida amb els companys Jorge, Sara, Alaitz, Júlia i Eloi. I, tot seguit, vam passar a la seducció de la mà de Dani, Cèlia i Carolina. Aquests dos temes, amor i seducció, de vegades van lligats, de vegades es complementen i de vegades no tenen res a veure l’un amb l’altre. Com que la teoria ens la sabem ben bé i la pràctica encara més, ens agradaria que cadascú extraguera, de la seua pròpia experiència, unes conclusions.
Ací deixem una bateria de preguntes que tots hauríem de fer-nos:
Pot existir amor sense haver desig? L’amor pot arribar a comprar-se? Hi ha gent que s’enamora d’un cos? D’una ment? I d’un record?
L’amor i el sexe són complementaris? Pot haver amor sense fer l’amor? Per quina raó està tan mal vist l’amor a u mateix (masturbació)? Té les mateixes connotacions en les dones que en els homes? El sexe és encara un tema tabú per a la nostra societat? Es parla prou d’aquest tema? On comença la informació a casa i on la de l’escola? Disposem de la informació necessària?
Hauríem d’introduir nous termes per designar aspectes relacionats amb l’homosexualitat? Si és una cosa que ha existit sempre, com s’ha demostrat, per què al segle XXI trobem estrany tot allò relacionat amb el món homosexual? L’acte sexual cobra la mateixa importància en les relacions heterosexuals que en les homosexuals? Quins tòpics tenim arrelats inconscientment que hauríem de fer desaparéixer?
*Moltes persones ens han preguntat si encara estan a temps de comentar els temes de les entrades anteriors. Volíem fer saber que els temes no queden tancats mai i que tenim fins que s'acabe l'assignatura per tal de seguir amb el debat. Moltes gràcies per la vostra participació tan activa!
34 comentaris:
Em sembla molt interessant que introduïu el tema de l'amor entre persones del mateix sexe i les implicacions que té a la societat i com parlar o explicar eixe tema des de l'escola. Us recomane la lectura d'un Àlbum il·lustrat titulat: "Titiritesa" de l'editorial OQO. Parla de dues princese que s'enamoren i con veuen la resta la seua relació.
El tema de l'amor és un tema infinit, mai podries anomenar ni enumerar els tipus, apenes podries diferenciar generalitzant.
L'amor que sent cadascú per qualsevol cosa mai és igual que el que sent altra persona. L'amor és "personal i intransferible".
Pense que amor podria definir-se com voler alguna cosa amb la que penses series més feliç.
El dia de l'exposició no vam anomenar un exemple clar de que l'amor també és crea, apareix amb el temps i la constància. Abans, quan els pares encara concertaven amb qui es casarien els fills, acabaven enamorant-se. Per això pense que qualsevol persona pot enamorar-se de qualsevol altra, encara que no siga, de bones a primeres, la persona que tu imaginaves o t'agradaria. Conviure, compartir la major part del dia amb altra persona, o et fa odiar-la o t'enamora.
Pel que fa a l'homosexualitat en la societat... queda moltíssim per fer, moltes ments que educar i reeducar. Falta més civisme, humanisme, "trellat", racionalitat, etc. Ens queda molt per fer i més si vivim en una societat on l'ultradreta i la mentalitat religiosa governen i promulguen amb total llibertat, atropellant milers de persones. L'educació dels xiquets de hui serà l'evolució de demà.
Encara que per la part homosexual, encara hi ha una part de "loques" que dificulten un poc augmentar el respecte cap a ells.
Jo pense el mateix que Mariu, podriem estar molt de temps per parlar d'aquest tema. Cada persona sent una cosa diferent cap a una altra, i mai podriem pensar igual o ser iguals en eixe aspecte. També és molt interessant el tema que, amb el temps, una persona que veus com un amic/amiga pot ser amb la que compartiràs la teua vida, que l'amistat de vegades fa que estimes a una persona d'una manera diferent.
Respecte al tema de l'homosexualitat també crec que falta molt per fer i que esperem que algún dia trobem la solució adequada.
A l’exposició de l’homosexualitat Mariu va plantejar una qüestió que em va semblar força interessant i que m’ha fet reflexionar molt aquests dies. Quan vam estar debatint maneres de com tractar-ho a l’escola, i vaig comentar l’anècdota del vestuaris, Mariu va dir alguna cosa com “aleshores, hauria d’haver-hi dos vestuaris més? Homes/dones gai?”
He estat donant-li moltes voltes a aquesta qüestió, i té més sentit i més importància de la que en un moment creia que en tenia. Perquè ens separen en homes i dones des de ben petits, suposant que tota la població és heterosexual, ja que fins al moment no es contava en la població homosexual, i molt menys en que un adolescent puga ser homosexual.
A partir d’aquesta separació, i de contar la realitat, que és una altra, i per gran que siga la diferència percentual d’heterosexuals respecte d’homosexuals, caldria revisar aquesta separació i plantejar-la com una separació per sexualitats? I sí és així, açò no significaria la ruptura de la societat en més parts, i per tant, que existisca més desigualtat en aquest àmbit, i que es relacione homosexualitat en masculinitat/feminitat (depenent si estem parlant d’un gai o d’una lesbiana)?
Com observeu, la pregunta és complexa, i la resposta encara ho pot ser molt més que la pregunta. Perquè pel que sé, aquesta separació és deguda a que una persona del sexe contrari al nostre es pot sentir intimidada i assetjada, entre d’altres coses. En canvi no passa en les persones del nostre sexe que sabem que no els atraiem sexualment. Ací recau la diferència. Car, en el cas d’un homosexual, quan ell es conscient d’aquest fet, i la resat de companys també, pot resultar que intimide a la resta, tant voluntàriament com involuntàriament. En canvi, i per experiència, una persona homosexual, en el sexe contrari no se sent intimidat, ni pel que jo he observat, tampoc se sent intimidada l’altra persona.
Llavors em plantege: perquè no un vestuari per a homes/lesbianes i un altre per a dones/gais? I clar, aquesta pregunta me’n planteja altra: si ho fem d’aquesta manera, no ajudarà açò més a la idea, completament falsa, de relacionar gais en feminitat i lesbianes en masculinitat, i per tant, de seguir tractant als gais com a “dones” i a les lesbianes com a “homes”?
En el cas dels adolescent, que en aquest cas és el que més ens toca, també hem de tenir present que és en aquestes edats quan comencen a fixar-se les identitats sexuals, per tant, aquesta classificació encara es fa més difícil.
No sé vosaltres, però jo veig molt complicada la resposta. En aquests moments, no em sembla bona idea, ja que ajudaria a mantindre la idea gai-dona, lesbiana-home. Aquesta, igual si podria ser una bona solució en un futur on aquests conceptes ja no siguen relacionats, i es tracten als homes i les dones, independentment de l’orientació sexual, com a homes i dones.
Ara bé, el que si veig clar, és que aquesta diferenciació home/dona, hauria de ser revisada, i hauria de començar a plantejar-se. No sé que en pensareu vosaltres, i estaré encantat d’escoltar-vos.
Pense, que una de les coses més interessants que ens han aportat aquesta semana les classes de lingüística han sigut les consideracions de la societat actual respecta a l'homosexualitat.
Crec que cadascú és lliure d'estimar a qui vuiga i de la manera que vuiga. Així, també pense que la solució per a la normalització de l'homosexualiatat és el temps. I dic que és el temps, perquè es pot educar i reeducar a la gent per a que no hi haja discriminació, però a banda de tot açò és el pas del temps el que ens ha de fer veure a tots que és tan acceptable com l'heterosexualitat.
Així, igual que es pot experimentar l'amor de moltes maneres possibles, també hem d'aprendre a saber que hi ha moltes persones a les quals es pot estimar.
Quant a l'amor a mi m'agradaria dir que és una de les parts més importants ja siga amor per una mascota, per la família, per una parella, per tu mateix...
En relació als estereotips marcats per la societat, passem gran part de la nostra existència intentant trobar l'anomenat "amor de la nostra vida" abans de certa edat. Veiem a diari aquest fet no tan sols en la vida real sinó també en les sèries de televisió que intenten plasmar-la. Està mal considerat que una persona de 30 anys cap amunt encara no haja trobat la seua "mitja taronja" i faça vida de solter i passem gran part de l'adolescència coneixent i "provant" gent de tot tipus per tal de formar-nos la nostra vida sentimental.
A poc a poc açò està canviant i cada dia es valora més ser "single". No obstant això, al llarg del dia (no només en Sant Valentí) rebem gran quantitat d'informació sobre el fet de tindre parella. A més a més, en Internet ens ofereixen un milió de xarxes socials, xats... on ens asseguren que trobarem la parella ideal.
D'altra banda i en relació amb l'homosexualitat, queda clar que hem avançat molt però no suficientment. Al meu parer, tot allò que envolta l'homosexualitat
hauria de repensar-se, s'hauria de plantejar quines mesures prenem per introduir-la (de veritat) en la societat. Un mínim exemple el podem trobar en la televisió: per què al programa "Mujeres, hombres y viceversa" no apareix persona homosexual que busque parella? Per què es limiten a la concepció de l'amor heterosexual?
El que ha fet Carles al comentari, que m'ha paregut boníssim, és plantejar-se una situació que pareix en un primer moment simple però que presenta molta discussió pel mig. Personalment no sé quina pot ser la solució: vestuaris homes/dones,vestuaris homes heterosexuals-dones homosexuals/dones heterosexuals-homes homosexuals,vestuaris dones/homes/homosexuals...? I dins d'aquestes possibles situacions, on inclouríem les persones bisexuals i transsexuals (operades i no)? La solució que veig més possible és la d'educar des de ben menuts que no hi ha una persona igual que l'altra, que hui dia no ens dividim entre homes i dones i que per damunt de tot està el respecte cap a u mateix i cap a la resta. D'aquesta manera seria viable l'ús d'uns vestuaris "mixtos" on poguérem estar, com fora d'ells, amb plena normalitat
Estic d'acrod amb el que ha dit Gisela, allò dels vestuaris mixtos, però no podem oblidar la "crueltat" dels nens-adolescents que es burlen de tot el que troben diferent sense pensar en el que provoquen en l'altra persona.
Pense que l’acceptació cap als demés ve juntament amb la maduresa personal i si es vol canviar aquest fet hem de fer un canvi en les concepcions socials, el que no s’aconseguirà en les generacions immediates perquè aquestes encara respiraran de l’aire contaminat d’aquells que no saben acceptar els demés. I ja que caviem aquesta concepció en deuriem canviar moltíssimes més.
Tanmateix, trobe que és convinent aquest canvi ara que ens trobem en l'època de major llibertat individual de la història.
Jo pense igual que tots. El tema de l'homosexualitat és un tema molt complicat. Jo crec que hi ha un problema de rerefons. Pense que és molt difícil canviar-ho perquè mentre que els joves encara tinguen actituds homòfobes no anem a poder canviar res. Pense que entre tots hem de lluitar però que com diu neus serà una solució amb el temps.
Pel que fa a l'amor i la seducció en general també crec que teniu raó en el fet que és una cosa molt personal. Jo personalment pense que allò més important en la parella és la intel·ligència. Quan parle d'intel·ligència em referisc a una persona amb qui puga parlar, mantindre una conversació. Pense que això és el més important si ben és cert que per a fixar-te en una persona sempre és important trobar-li algun tret físic que t'estimule. Això no vol dir que haja de ser un xic/xica que s'ajuste als cànons de bellesa. Això vol dir una persona en la qual trobes alguna cosa. Tot i això pense que amb el temps és més important l'interior que no el físic perquè del físic es pot viure 1 mes no més... Açò és el que jo pense probablement molta gent no hi estiga d'acord. Pel que fa al sexe pense que és important en tota relació perquè el sexe amb amor és una de les millors experiències del món i crec que tota persona enamorada vol compartir-ho tot amb la seua parella.
En definitiva, crec que entre tots haurem d'aconseguir que l'homosexualitat forme part activa de la societat sense cap mena de discriminació i que l'educació sexual tant a l'escola com a casa hauria de començar abans i ser més completa i sana i diversa.
SABEM QUE ENTREU, LLEGIU I EIXIU... Comenteu que no costa res!
El que ha dit Sara m'ha fet recordar allò de "el cervell és l'organ sexual més potent".
També és cert el que comenta Mariu sobre que cadascú ama d'una manera distinta, és més, d'una manera distinta a cada persona amb qui es relaciona. No obstant això, sí podem establir unes certes característiques que es solen donar en la majoria dels casos.
Si podem parlar de l'amor sexual -a mi m'agrada anomenar-lo passió-, que ha estat demostrat científicament que dura al voltant de tres mesos, i de l'amor romàntic, aquell que Xavi senyala com del tot artificial i que sembla que dura tres anys, també podem parlar d'un amor a més llarg termini i que en aquests temps sembla estar en perill de desaparició. Parle de l'amor d'una parella que ja ha deixat enrere la passió i el romanticisme en les seues versions més "comercials", que ha establert uns vincles familiars, ha desenvolupat un coneixement mutu profund a tots els nivells i ha definit uns objectius vitals basant-se en aquesta relació. No ho enteneu malament, continua havent-hi passió i romanticisme, però el sentiment d'aventura ja ha passat i es planteja des d'un punt de vista on els sentiments i la lògica juguen un paper primordial.
No vaig a valorar quin amor és millor -ho trobe del tot absurd- però el que sí m'agradaria fer notar és que, per a assolir la maduresa en l'amor, cal haver-se derretit de passió i haver fet, almenys, un parell de bogeries romàntiques.
M'agradaria comentar el cas de la gent que no es considera ni gai ni lesbiana.
Conec gent que quan li preguntes "Però a tu què t'agraden: els homes o les dones?", respon: "Ni els homes, ni les dones. A mi m'agraden les persones".
Aquesta gent té una particularitat: no es fixen en "l'exterior" pròpiament dit, sinó en la forma de ser de la persona. Personalment, pense que hauria d'haver moltíssima més gent així, ja que actualment la societat ens fa fixar-nos tant en l'exterior, que un gran nombre de persones estan "amargades".
I un canvi en la societat, l'ha de fer la societat. (què filosòfic m'ha eixit, jijiji)
Per una altra banda, pense que el tema de l'homosexualitat està canviant. Que només ens fa falta paciència i anys. I que ho hem de veure en bons ulls si és que volem que canvie.
M'ha agradat molt llegir els vostres comentaris i en concret, aquells que per la seua situació personal ens aporten punts de vista diferent, com el de Paco. Això és molt positiu. Pense que som un grup bastant heterogeni (hi ha gent més jove, gent de més edat, alguns pares i mares, altres singles, gais, heteros, ...), per això hauríem de participar tots, ja que es tendeix a reflexionar a partir de les pròpies experiències,
i segur que n'hi ha de moltes.
Ara vaig a intentar respondre a la primera bateria de preguntes:
Pot existir amor sense desig? Pense que sí, però no sol ser l'amor de parella. Encara que el desig sexual disminuïsca, supose que el vincle amb eixa persona és tan gran que continua havent atracció per ell/ella. (Bé, això és el que veig des de fora en les parelles que no estan en crisi). Pense que eixe desig inicial es transforma però que no desapareix. Per això he dit que no sol ser l'amor en parella. Vull pensar -per no perdre la il·lusió-, que en les parelles consolidades continua havent atracció, si bé aquesta va canviant en el temps: més/menys atracció sexual, més/menys valoració personal, més/menys complicitat pels moments viscuts, pel suport de l'u a l'altre, etc.
Sobre les altres qüestions, enamorar-se d'un cos, d'una ment, d'un record o fins i tot d'una veu, clar que pot passar, però ja ho heu dit vosaltres, un enamorament, platònic i ideal, que pot desmoronar-se ràpidament en qualsevol moment, probablement per no ajustar-se a la realitat.
L'amor, pot comprar-se? Crec que és molt difícil, no penseu?
Jo pense que l'amor, com les persones, no es poden comparar en termes generals, sí en alguns aspectes, però açò és anecdòtic.
També pense, en allò tocant a la relació amor-sexe, que, tal com jo entenc la parella, no pot haver una relació sana si el sexe no funciona. Es cert que cada persona viu la sexualitat d'una manera distinta i que, a més, aquesta manera de viure-la va canviant al llarg dels anys, per això és tan important el coneixement i el respecte mutu amb la parella, perquè sense ells és molt difícil superar les diferències en aquest aspecte que poden anar sorgint amb el temps.
Jo pense com Paco en la relació amor-sexe. La teua parella pot fer-te riure, pot recolzar-te en ella en els moments més importants de la teua vida, podeu tindre les mateixes opinions, podeu compartir aficions, gustos... però, una de les maneres de demostrar l'amor (i per a molts la més important) és el sexe.
No obstant això, sabem que existeix el sexe sense amor. Fa alguns anys es va posar de moda el concepte de "follamic" que tractava de tindre una persona o persones per satisfer les teues necessitats sexuals però sense ningun tipus de compromís. Està canviant el concepte de parella, la importància de les relacions, el valor del sexe?
Estic d'acord en en el que haveu dit, però voldría remarcar el que s'ha dit de les persones que estimen persones, i a les quals els sexe els és indiferent.
Tan de bo tothom fos així (sent un poc exagerada, perquè en la varietat està el gust), o molta més gent, perquè la majoria de nosaltres coneguem a una xica o xic i si és del nostre sexe de ser amic o amiga no passa i tota l'estima que podem tindre'l no passaria d'ahí, una bona/gran/forta amistat. Mentre que si és del sexe contrari al nostre pot ser el nostre amic/amiga, però a poc a poc podem crear un sentiment més fort d'estima que pot dur-nos a enamorar-nos d'eixa persona. No penseu que seria tot més fàcil i bonic si deixarem que el nostre cor mirara l'interior de les persones? Tal volta el nostre millor amic o amiga siga l'amor de la nostra vida i no ens adonem mai pel fet de que siguen del nostre mateix sexe. Un 10 per als bisexuals!!
És cert que tot açò de l'amor es molt complicat. He llegit tots els comentaris i en tots ells veig reflexada la realitat.
Hi ha tantes classes d'amor com persones i moments a la vida.
Tal vegada el més important siga viure l'amor amb intensitat quan es presenta i que eixa PERSONA, i ho escric amb majúscules perquè el sexe, la condició i el físic són el de menys, sàpiga tot allò que sentim per ella.
Nosaltres canviem i canvia la manera d'amar.
Al cap i a la fi tot és amor, el sexe, l'estima, la complicitat...
Aprofitem cada moment!
seguint amb allò que es deia al grup del face( debat dins d'un debat..):
Xavi Ferrús:L'amor no existeix¡¡¡¡ és un invent de la poesia trobadoresca del S. XII
XAvi Ferrús: I si existeix s'amaga molt bé
Víctor Pastor Banyuls: L'estima no es busca ni es desitja, està o no està. No es cap invent és l'essència de tot ésser humà. Necessitem compartir la nostra vida i sentir-nos complaguts. (Sé que no sóc del vostre grup de lingüística, però no ho he pogut evitar).
.
XAvi Ferrús: Això que anomenem Amor és una necessitat biològica que tenim plenament integrada en els gens, necessària per a la supervivència de l'espècie. Abans del S. XII ningú en parlava, i ara no parem de marejar-nos amb ella.
Víctor Pastor Banyuls: Tens raó, naix el sXII però jo pense que naix el concepte de l'amor (amor cortes etc etc). L'estima crec que jau a l'ésser humà des de gairebé sempre.
Núria Ivars Bertomeu: Totalment d'acord amb Víctor. I Xavi, per què estàs taaan en contra???
Carolina Canós Marín: Xavi, a que no t'atreveixes a publicar això al blog? Hehehe
Carmen Navarro: Hi ha més movimentper ací que al bloc. A aquesta marxa haurem d'agregar a Ricard al Facebook, ha,ha,ha!
Carmen Navarro: Núria Ivars Bertomeu, jo crec que el problema de XAvi Ferrús, és que éstà ENAMORAT!!!, ha,ha,ha!
Sara Pérez Sambartolomé: jo diria més bé que li han trencat el cor xd per això ha perdut la fe xD
Lo Puto Amo: psicologia inversa o perversa?
Gisela Badenes Constantí: XAvi Ferrús, ens agradaria que exposares la teua teoria de l'amor com a invent al bloc!
.
Xavi Darko: Per saber la teoria a la qual feia referència Xavi, heu de llegir "Diccionari per a ociosos", llibre del qual podíem fer un treball l'any anterior a Contemporània (si recordeu). Us el recomane, tot i que siga un llibre que mai t'abandona al llarg de la vida i convé llegir de tant en tant a diverses edats..., sempre pots tornar a rellegir alguna de les entrades d'aquest particular "diccionari". En la meua opinió, el parer del nostre company potser siga certa o tinga part de raó, ja que algú de Sueca, amb el qual pots estar d'acord o no, alguna cosa de la vida i del món devia saber. Només ho contextualitzava, per si us interessa i voleu saber-ne més, del tema i del susdit invent. P.D. Com que no es fa referència al bloc d'açò ho he escrit per ací.
A ELOI VERDÚ LI AGRADA!!!
(Xavi Darko sóc jo) xD
Crec que és cert el que deia Paco, pense que el primer enamorament és una cosa, i després tot és un procés, vols igual a eixa persona, tal vegada sense la mateixa intensitat, encara que cada parella és un món (més complicat encara que la frase "cada persona és un món"..., ja que en aquest cas parlem de dues persones), el cas és que es creen uns lligams afectius molt forts a mesura que passa el temps i la cosa canvia, ni millor ni pitjor, tal vegada diferent, o tal vegada per a altres parelles la cosa vaja disminuint.
Sempre s'ha dit la típica frase "tindre química", doncs la frase, el fet de tindre "química" amb algú no és casual, dic jo. Simplement estàs bé amb una persona, t'agrada estar amb ella (t'agrada molt molt, no com l'estima dels amics).
Som humans i "l'amor" és el resultat de diverses accions que tenen lloc al nostre cervell i al nostre organisme. És clar que l'estima existeix, anomenem-li com siga, però tot té la seua explicació, supose. Us copie un text que he trobat a Internet (n'hi ha de molts exemples i textos, no és gens original ni hem descobert Amèrica) però pense que està ben encaminat i bé a col·lació respecte al que parlàvem al facebook. Pense que té sentit tot aquest procés, i el què passa si el procés ("la droga") continua vigent, o si pel contrari s'acaba i no va més enllà d'uns mesos. És llarg però interessant.
"Quan ens enamorem estem més feliços i el món ens sembla més bonic. Eixe gran sentiment, l'amor, és una de les sensacions més meravelloses del món. Qui no s'ha enamorat alguna vegada? Els seus símptomes són inconfusibles: nus a l'estómac, felicitat, insomni, falta d'apetit, pols accelerat davant la visió de l'amant… Però, tenim tan clar per què ens enamorem? Es tracta, simplement..., d'una qüestió química. Els que s'aferraven a la idea de les fletxes de Cupido i la visió romàntica de l'amor, han de saber que aquest no és una altra cosa que bioquímica. Una simple explosió d'hormones!
"L'enamorament" provoca que un entramat de reaccions químiques s'activen i apareguen els comportaments propis de l'amor. D'aquesta manera és com milers de neurones manen descàrregues elèctriques al cervell que deslliguen l'expulsió d'hormones, les quals mantenen a flotació la passió, la fidelitat, etc.
Una de les primeres hormones que segreguem quan ens enamorem és la feniltelitamina, (família de les anfetamines) que és responsable de la passió, l'eufòria i la ceguesa (quan pensem que eixa altra persona és perfecta) pròpia de l'amor. La norepinefrina (també coneguda com noradrenalina) i la serotonina són les que fan que s'ens accelere el cor davant el ser estimat. La dopamina és l'hormona del plaer i la recompensa. Aquesta està present a l'inici de les relacions i és la que provoca l'impuls sexual. Se segrega a través de l'orgasme i ens proporciona sensació de felicitat.
Però al cap dels mesos el cos deixa de segregar dopamina, ja que no pot assumir-la en grans quantitats i és quan apareix l'oxitocina, també anomenada l'hormona de l'amor. Aquesta és la responsable de la monogàmia i és part essencial de la concepció (se segrega durant l'orgasme, l'embaràs i el part) i estreny llaços entre la parella o entre les mares i els seus nounats. Aquells animals que més oxitocina segreguen són monògams, mentre que els que menys, són polígams.
Per sort o per desgràcia, aquestes reaccions químiques són addictives, i per açò quan ens abandonen i deixem de segregar-les, tenim síndrome d'abstinència, tal com passa amb les drogues, d'ací el fort dolor i la tristesa després d'una ruptura sentimental."
No estic segur si ací algú havia parlat ja d'hormones i coses per l'estil, per això ho he copiat. Vaja, que sí..., som "bioquímica". Però..., i el joc que dóna? Les menjades de cap? Quan realment el que volem és..., a tu, a ell, a ella..., olorar-li els cabells, que t'acarone sense voler, una mirada de cua d'ull..., o en cas contrari, que et deixen en pau i veus que ell/ella està encara "enganxat", o bé et sents desgraciat/da quan no hi ha res a fer. Bé doncs, posem-li un nom: amor, en lloc de droga. Donà molt de joc als trobadors com ja sabem, i ara dóna beneficis comercials (entre d'altres coses).
A vegades maleïda droga..., i algunes altres beneïda...
Supose que, com totes les drogues, és una qüestió de dosi.
Per descomptat imaginava amb total seguretat que bevies de més fonts, em vaig referir a Fuster perquè és una opinió com qualsevol altra, però a més ho diu Fuster. Per això no cal elucubrar sobre una persona per una frase i volent contextualitzar-la pensi en Diccionari per a ociosos. Merci per les recomanacions! Punset m'agrada encara que has anat més enllà
Definir l'amor com un cúmul de reaccions químiques és com dir que la pintura és l'art de posar colors en un llenç, massa esquemàtic. Tampoc trobe correcte dir que som "presoners" de la genètica perquè, si bé estem marcats per ella, a tots no ens agrada el mateix tipus de fisonomia en el sexe contrari ni relaitzem el mateix ritu de seducció, per exemple. L'ésser humà està dotat d'una esperitualitat (no confondre amb religió) que és el que recull allò que som i que ens fa diferents els uns dels altres.
No hi estic d'acord. La química i/o la genètica donen una resposta i les causes del que ens puga passar, no entra en allò que li agrada a cadascú o en la seducció. Efectivament l'art no és només això que dius, sentim més coses quan veiem un quadre, quan ens emociona una cançó, ni més ni menys que unes reaccions concretes que té el cos. Que se sàpiga que siga així no vol dir que no sé senta i es percibisca igualment i de forma inconscient allò que anomenes espiritualitat.
Ostres, quants comentaris nous des del dimarts, quan vaig intentar deixar el primer comentari! Seguint el raonament de Xavi Ferrús, opine que l'amor, hui dia, és una barreja de la química dels organismes i la tradició heretada dels trobadors del segle XII, sàviament explotat pel cinema i la publicitat, que tracta de traure rèdit econòmic de tot allò que preocupa a la gent. A mi, un ser desvagat inclinat a tindre el cap en abstraccions de tota mena (malament! Ja ho sé, gràcies), després de molt pensar-hi, m'ha vingut una hipòtesi a la ment: l'amor és, de bon principi i sobretot, una atracció sexual saonada per una bona dosi preceptiva de fórmules trobadoresques passades pel filtre del Romanticisme que, amb el temps, si no va seguida d'un solapament d'interessos i projectes vitals sòlid, se'n va a norris.
Pel que fa al tema de l'homosexualitat, permeteu-me llançar un missatge optimista: és ben cert que som lluny d'assolir la volguda normalitat plena, que arribarà el dia que no se n'haja de parlar ni se'n parle (i que, malauradament, nosaltres no veurem); però paciència, tot arriba. Anem a pams: pense que la nostra generació farà un pas qualitatiu notable que s'afegirà al de l'anterior, que ja ha deixat mostres ressenyables del seu tarannà obert de mires amb mesures com la legalització del matrimoni homosexual i el seu tractament en les escoles des que els xiquets són ben menuts amb contes que en parlen desimboltament (com ens ha comentat Carme), procediment que hauria de trobar amb Educació per a la ciutadania una bona ferramenta de continuació en secundària.
Reprenent la qüestió de la tolerància social de les diferents opcions sexuals i allò dels vestidors (que no hem de confondre amb els vestuaris. Jas, punxa!) jo pense, com Gisela, que hauríem de tendir als vestidors mixtos. I és que el problema rau en el tabú en què hem convertit el sexe en la societat occidental (en altres potser també) per influència de la religió cristiana (que el degué prendre dels jueus). Sexe i virginitat associats a puresa i delimitats i controlats.
No n'estic molt documentat, però crec que els romans i els grecs no tenien cap problema amb el sexe i amb les diferents tendències, i si no som més bisexuals -com li agradaria a Alba- és per aquesta herència judeocristiana.
En definitiva, pense que el problema dels vestidors és un problema d'amagar més o menys els cossos -i açò lliga amb els comentaris que vam fer sobre la indumentària-, de veure més o menys naturalment i normalment determinades parts del cos -comentàrem que al llarg del s. XX ens hem anat destapant- i és que tot allò que s'amaga genera desig (siga el sexe, un muscle o la cara). Ja sé que no ens podem fer nudistes de la nit al dia, però... hauria de ser el camí, crec.
Respecte de l'amor... ai! és difícil, eh? Però, no patiu que el temps ho cura tot.
Ací teniu una entrevista d'Eduard Punset a la neurobiòloga Louann Brizendine on s'explica la relació entre l'amor, les hormones i la genètica.
http://www.eduardpunset.es/428/charlas-con/el-cerebro-tiene-sexo
Estic amb Dani, s'ha produït un canvi moral respecte a la sexualitat -encara que el debat es centrara en l'homosexualitat-, ara hem de fer que aquest canvi qualle i esdevinga un canvi social. La millor manera d'aconseguir-ho és parlant-ne amb naturalitat, tal com es va fer l'altre dia a classe.
Voldria afegir una cosa respecte del que deia airun sobre la bisexualitat. Crec que tothom ens fixem en les persones, a part de la primera atracció (siga pel fet que siga i depenent dels gustos), després el procés és semblant, pense jo, sigues homosexual, bisexual o heterosexual. Com el seu nom indica, algú bisexual li agradarà o li atraurà els homes i les dones, supose que té més per elegir, però simplement es sent atret per les dues coses en principi, perquè fins que no vaja coneixent eixe home o dona que primer l'ha atret, és impossible que conega una persona abans. Així que a la pregunta aquella de, a tu que t'agraden més les dones o els homes? La resposta, en la meua opinió si és bisexual seria: els dos. Encara que això de les persones i l'interior queda molt profund, pense que tots, tinguem l'orientació que tinguem passem més o menys, pels mateixos processos, inicials i progressius.
(I per descomptat, en la meua opinió, supose que també s'hi fixaran en l'exterior).
Sent el retardament, però només un matís potser una mica més filosòfic: pense que l'amor, més aviat l'enamorament, és ni més ni menys que metòdic. Una mena de sentiment que podem tindre cap a una persona, però crec que el terme "enamorament", a l'gual que l'"estima" (que, com vaig explicar, segons el context en què ens trobem pot expressar una cosa o una altra) s'està menyspreant en el seu sentit estricte. És tal vegada un fet que és susceptible a mesura que la nostra experiència en vida és més gran. "Estar enamorat" d'algú pot ser, en moltes ocasions, un fet relatiu; sempre necessitem comparar amb altra experiència viscuda o fins i tot un gran nombre de persones comparen el seu ideal amb el que s'està compartint amb l'altra persona. "Estar enamorat", doncs, té un significat diferent per a cadascú (fora de l'àmbit científic), i, com ha dit Mariu, en general l'amor és "personal i intrasferible".
L'amor pense que per a la majoria de gent supose el mateix FELICITAT siga cap a la persona que siga, però jo descriuré explicant per a mi que és el amor amb una història verídica i molt bonica. La història és aquesta, un home d'una certa edat va venir a la farmacia on treballava per treure els medicaments. Tenia molta pressa, i mentre li ho treia li vaig preguntar que era això tan urgent que havia de fer. Em va dir que havia d'anar a una residència d'ancians per dinar amb la seua dona que vivia allí, em va explicar que portava molt de temps en aquest lloc i que tenia un Alzheimer molt avançat, crec recordar que lo vaig preguntar si ella s'alarmaria en el cas que ell arribara tard, em va respondre: No, ella ja no sap qui sóc. Fa cosa de cinc anys que no em reconeix. Jo estranyada i molt emocionada vaig preguntar-li: si ja no sap qui és vostè, per què aquesta necessitat d'estar amb ella tots els dies? va somriure i em va dir: Ella no sap qui sóc jo, però jo encara sé molt bé qui és ella.
Això és un exemple d'amor vertader, un fet que em va commoure molt.
Gràcies Andrea per aquesta historia tan bonica. Crec això és l’amor: estimar una persona passe el que passe, siga la parella, un germà, una mare, un amic o qualsevol persona que ens envolte. Conèixer els defectes d’una persona i encara així estimar-li, és amor.
Què bonic Andrea! Ací us deixe un vídeo que no té desperdici. Es tracta de la reacció d'un xiquet front a una parella d'homes, és sorprenent i així hauria de ser sempre! http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=6BPjjzDWe5s
Publica un comentari a l'entrada